dimarts, 26 de febrer de 2008

LA CRUA REALITAT D'UNA MARE AL CAP "LA GRANJA"




A continuació us penjo una carta de la meva dona, on fa una reflexió en veu alta de la impotencia i rabia que sentim els usuaris de la nostra malmesa sanitat pública. Tot el que explica es veridic.

Hola,


Crec que parlo en nom de moltes “mamis” les quals, a l’igual que jo, estem indignades amb la seguretat social i us vull explicar el meu cas:


Tinc un nen de 2 anys al qual l’otorrino li va diagnosticar que tenia els timpans petits i que quan complís els quatre anys hauria de ser operat. Primer problema: Per que si ha de ser operat no ho fan ara que és petitet?


A causa d’això, cada cop que el meu fillet es refreda, la mucositat se l’hi acumula a l’oïda fins que aquest rebenta i supura. A Part de ser desagradable és molt dolorós i agafa unes febrades altíssimes i sempre l’hi acaben receptant antibiòtics. I ara jo afegeixo: “mamis” vosaltres que sabeu la quantitat de refredats que agafen els nostres fills durant els mesos d’hivern, imagineu-vos la quantitat d’antibiòtics que te el meu fill (i els vostres) al cos!


El passat dissabte, dia 19 de febrer, per la tarda, el meu fill va començar a trobar-se malament. 38’9 de febre, molta mucositat a la gola i sense ganes de res amb la qual cosa era lògic que el portes al Servei d’Urgències i jo contenta per que m’havien comentat que al meu CAP ara hi havia una pediatra en aquest servei, així que em vaig disposar a portar-lo i ja us podeu imaginar lo gran que va ser la meva sorpresa quan vaig arribar i al entregar la targeta el senyor que hi havia al mostrador em va dir que el pediatra només visitava els dissabtes pel matí... COM? Que passa, és que els nens no es fiquen malalts per la tarda? Que jo sàpiga els nens, o qualsevol persona malalta empitjora per la tarda-nit, veritat? Quina injustícia! Però com que ja estava allí al menys que el visitin, tot i que no les tenia totes.


Quan varem entrar a la consulta ens va rebre un metge estranger pel que vaig pensar que la medicina ja no devia ser una carrera de moda al nostre país i ara havíem d’importar facultatius d’arreu del mon.


Val a dir que no tinc res en contra d’aquest metge, ben al contrari. Va visitar al meu fill com si fos seu, va diagnosticar otitis (com sempre) i l’hi va receptar Dalsi i Apiretal, per que sempre recepten el mateix.


Així que marxem cap a casa amb el Dalsi i l’Apiretal. El diumenge be, vam estar amb aquests medicaments cada 6 hores i a les 5 del matí d’aquest mateix dia l’oïda del meu fill semblava una aixeta i el meu fill allí, aguantant com un campió. El dilluns a les 8 del matí agafo el telèfon per demanar hora la pediatra d’urgències al 977 548088 i a la primera trucada em va donar senyal, cosa rara per que sempre comunica, despengen i no se s’escolta res més que un soroll com si ells marquessin un altre numero i al segon pengen. Al segon intent ningú contesta i al tercer comunica i ja eren les dos quarts de deu i jo sense aconseguir contactar amb ells. Amb tot això agafo i truco al meu marit que em diu que anirà a demanar hora ell mateix amb persona al CAP i desprès de passar pel tràmit d’esperar a la cua al el número a la ma com a la carnisseria ens informen de que ja no hi havia Servei d’Urgències (normal, eren les 10:30h) i que tornéssim a les onze i que el visitaria una infermera i que en tot cas, i si ella ho creia necessari, trucaria al un pediatra per que vingués o que ens donaria hora per les dues de la tarda. Que havia de fer? Anar cap a casa amb el meu fill fet una bleda per després tornar cap al centre com qui passeja un diumenge pel matí? És lògic que l’Hospital Joan XXIII estigui col·lapsat. Veien el que passa en els CAP’s és normal que acabi portant el meu fill allí, no?


Com solucionem això “mamis”? A qui demanem ajuda? Ara que hi ha eleccions per que ningú parla d’aquest gran problema? La nostra salut i la dels nostres fills és més important que l’AVE i totes aquestes bajanades que prometen i en les que es gasten tants cales.


Per acabar vull felicitar a totes les persones que formen la Coordinadora d’Entitats que, com ja sabeu, estan portant a terme una campanya per la millora de la Sanitat Pública.


Com diu una de les pancartes de la Coordinadora que hi ha penjada a la porta del CAP de la Granja aquests dies: “El AVE va muy rápido, la sanidad muy despacio”


Quina llàstima!



dimarts, 12 de febrer de 2008

SOCIEDAD ANESTESIADA


Estamos viviendo una época de absoluto silencio y conformismo en todas las facetas de nuestra sociedad.

Silencio muchas veces producto de nuestro estado del bienestar; comodidad, beneficios materiales, televisión basura, estómagos llenos, buena ropa, buenos coches y demás comportamientos derivados de nuestro consumismo animal.

Pero mi nariz me indica que vienen tiempos de mucha lucha, que algo se está cociendo en la calle, que poco a poco empezamos a despertar de este sueño.

Echemos un vistazo a lo que nos viene encima: sanidad pública saturada y deficiente, crisis galopante en la economía, inseguridad ciudadana, falta de viviendas sociales, hipotecas por las nubes, precios de necesidades básicas disparados, falta de agua, sube el paro, mileuristas que no llegan a final de mes, etc.

No intento enviar un mensaje pesimista, ni mucho menos, simplemente transmito lo que estamos viendo cada dia en nuestras calles y de que algo habrá que empezar a hacer.

No debemos esperar a ver que hace la sociedad por nosotros, sino ver que podemos hacer nosotros por ella.
Llegan tiempos difíciles, es cierto, pero de nosotros depende que lo sean más o menos.

¡Despertemos amigos!

Nuestros hijos y nietos no se merecen que les dejemos este negro panorama.

divendres, 8 de febrer de 2008

PENSAMENTS EN VEU ALTA

He decidit donar veu a les magnifiques persones que tinc al meu entorn, creant així una mena de finestra oberta on tots parlarem de les nostres reflexions.


Avui s'estrena una persona entranyable, que amb el nom d'Eduardo Bone, va regalant amor i pau per on camina. Va venir de Mèxic per quedar-se i he tingut la sort de conèixer de prop.



Daniel el maquinista

La vida es un tren que jamás detiene su marcha, el tiempo hace crujir cada uno de sus engranes con cada segundo que pasa. La decisión de quedarnos en la estación viendo pasar este tren, o de subirnos en él de una vez por todas (y en asiento de primera), depende de nosotros y de nuestras acciones.

Tenemos el billete comprado (repito, y en asiento de primera), pero simplemente no lo queremos usar, pensamos: ya me subiré en el siguiente. Y cuando sentimos que la estación empieza a inundarse con el vapor del nuevo tren que llega, unas cosquillas extrañas se nos cuelan por la boca del estómago, se escurren por las piernas y se nos quedan estancadas en los pies… y vemos con disimulado asombro, como esa sensación que es una mezcla explosiva de pereza y miedo, nos hace volver a donde empezamos: ya me subiré en el siguiente.

La estación vuelve a quedar vacía, el tren se ha ido, y de alguna forma nos sentimos tranquilos, porque conocemos cada rincón de la estación, sus defectos y sus virtudes, y nos sentimos seguros en ella. En cambio el tren es incierto, una incógnita, un desafío, preferimos la comodidad de aquella sala de espera con asientos aterciopelados, con servicio completo de cafetería con esos donuts de chocolate que están tan buenos.

Tenemos que hacer frente a muchos demonios internos, tal vez uno de los más monstruosos es la comodidad. Pasamos nuestros días anestesiados, sumergidos en un torbellino de confort, de aparente seguridad, hipnotizados por un espejismo de bienestar… pensando: ya me subiré en el siguiente.

Llenamos nuestra agenda con miles de ocupaciones urgentes, pero ninguna importante. Nos convencemos (y convencemos a los demás) de que estamos muuuuuy ocupados, y damos la espalda a todo lo que realmente nos importa.

Conozco a alguien que no solo viaja en asiento de primera, es el maquinista de un poderoso tren, dirige su vida. Es Daniel Juárez.